La meva intervenció en defensa de les esmenes de CiU a una moció sobre salut d'ERC!

Gràcies!

Aquest diumenge passat vem celebrar les últimes eleccions d'aquest any, un any ple d'oportunitats per la ciutadania per a manifestar els seu suport o no als diferents partits que conformen l'arc parlamentari, els plens municipals i les corts generals.

En totes les eleccions, CiU ha rebut el màxim suport.

Per tant, vull agraïr a la ciutadania aquest suport, ja que com a membre d'Unió Democràtica i de CiU electe al nostre Parlament, la crisi que estem patint i les mesures que el Govern de Catalunya ha d'aplicar vulgui o no, es veuen en certa manera recolzades per aquest suport continuat a través de les urnes.

No són moments fàcils, ni per la ciutadania ni pel Govern. Però crec que la valentia, coratge, responsabilitat i coherència del Govern en les mesures que pren i en el seu discurs -amb el lideratge del MH President Mas-, és el que la ciutadania ha premiat. La gent n'està tipa de populisme i de demagògia barata, per que sap que en els moments en que a les cases s'han de fer ajustos també és lògic pensar que l'Administració també ha de prendre mesures, sobretot quan s'ha estirat més el braç que la màniga!

Estem en moments difícils, però n'estic convençuda que ens en sortirem.

La bufanda de la Ministra

Ahir va celebrar-se a Gavà la Festa de  la Rosa  dels socialistes. I realment,és un acte d'aquells als que cal fer-ne seguiment, ja que deixa cada any un conjunt de "perles" que donen per fer els discursos de la propera campanya, quasi sense baixar de l'autobus -fent símil futbolístic-.

Com pot dir l'encara Ministra de Defensa Espanyola que ella defensarà Catalunya des del PSC de Madrid? i encara més, com pot erigir-se om a tercera via en aquestes eleccions, entre uns i altres??? Per que llavors, que ha fet fins ara la sra. Ministra a Madrid: ganxet? Deu tenir una bufanda moooooolt llarga ja.

El PSC no troba el nord: li manca lideratge, li manca coherència, ha de decidir què vol fer aquí i a Madrid. I per ara, escoltant els discursos d'ahir d'en Rubalcaba (fent la pilota als catalans, amb discusos que no són creïbles), i en Montilla (aprofundint en un magma de tons grisos) tenen molta feina.

Malgrat tot, crec que el país necessita un PSC fort. Espero que trobin el seu camí aviat.

Una Constitució de dos, i només per dos...

S'acaba l'Agost, i no per això retornem o comencem un curs polític, per que aquest any no s'ha aturat res.
Encetem el mes de setembre amb el tema que ha tancat l'Agost: la reforma de la Constitució Espanyola proposada pel PSOE i PP -òbviament comptant-hi el PSC-, amb nocturnitat i traïdoria.

Fa temps que se'n parla de la reforma constitucional, fos per assegurar la nissaga borbònica, fos per incorporar l'autodeterminació en un text que se suposa que ens inclou a tots. Però, ens inclou a tots?

Ho dubto. D'entrada, sent una  llei tan important com aquesta, és sospitós que es faci a final de legislatura, amb un pacte bilateral entre dos partits que fins ara només han estat tirant-se els plats pel cap, sense cap voluntat d'incloure la resta de partits amb representació parlamentària, ni volent tocar res més del text constitucional que allò que des d'Europa els han dictat. Penós.

Però sort que la ciutadania podrà dir-hi la seva... ai, no!! que no es pot fer un referèndum per que és massa just de temps (Rubalcaba dixit).

D'entrada, només constatar que aquesta Constitució no ha estat votada per la gent de la meva generació, ni de moltes altres, cosa que a dia d'avui, indica que hi ha un percentatge molt alt de la ciutadania que no l'hauria votat i ara no pot modificar-la.
Sent com és una llei tant important, a molts només ens queda comprar-nos crispetes i veure com decideixen per nosaltres què podem ser o no, què o quant podem gastar o no, quines competències tenen la gentilesa de donar-nos a les autonomies.

Ens indiquen el camí.

Intervenció en la Comissió de Salut, parlant del tabaquisme!

De la indignació a la pena...

Portem quasi un mes fent girar l'actualitat en torn dels autoanomenats "indignats"o dits també "acampats". Ja vaig excriure el que en pensava en l'anterior post d'aquest blog.
Ho sento, però això ja passa de mida!
Avui tallen la Diagonal de Barcelona, col·lapsen la ciutat i bloquegen l'entrada al Parlament de Catalunya per tal de no permetre'ns l'entrada als diputats i diputades que legítimament, i com a representants electes de la ciutadania,demà anirem a fer la nostra feina de debatre, parlar, pactar, consensuar... textos legislatius -en concret els pressupostos-, per fer país.
Per que no ens oblidem que tots , siguin (o siguem) del partit que siguin, volem construir un món millor. I això, que pot semblar poètic, és el que crec.
És una vergonya que un grup de gent més o menys organitzat qüestioni el sistema per que sí, aprofitant la situació crítica del país, i es permeti alegrement imposar les seves normes no consensuades ni avalades per ningú, i insultant tan tranquil·lament a aquells que ens dediquem i creiem en la política.
Fins quan hem de permetre això? des de quan hem de donar alè a la mala educació?
Tothom té dret a enfadar-se, a manifestar-se, a voler canviar les coses... -de fet, crec fermament que hi molt camí a recórrer, i moltes coses a canviar-, però reprovo totalment aquestes actuacions incíviques i autoritàries que volen imposar els seu pensament per sobre dels drets dels altres.
En aquests moments aquesta situació em fa pena.

Jo també estic indignada!

Fins avui no m'havia pronunciat sobre les acampades, més enllà d'alguna piulada al twitter. Però ja n'hi ha prou.
En un principi, quan va iniciar-se aquest esdeveniment em va sorprendre i vaig valorar positivament la capacitat de l'anomenada "societat civil" no organitzada de fer sentir la seva veu més enllà de les plataformes formals de participació conegudes -partits polítics, sindicats, associacions...-, i que en un moment de crisi com l'actual aquest fet com a mínim calia que ens l'escoltessim.

DIt això, i veient-ne l'evolució, crec que la cosa ha degenerat fins un punt no permissible.
Des de quan es pot acampar i campar d'aquesta manera a la plaça Catalunya? Com es pot permetre tenir persones dormint a la plaça, cuinant i plantant un hort -torno a repetir-ho-, a la plaça Catalunya?

Ho sento, però ara ja el discurs no me l'empasso. Em dedico a la política, honradament. Crec en la política com a instrument de canvi social, de diàleg, d'escolta activa, de transformació social... I no accepto que se m'insulti, menyspreïi i qüestioni constantment la meva feina, que se'm faci culpable de tot el que passa i que senti que haig de demanar perdó per dedicar-m'hi. No ho accepto.

Jo també estic indignada: perque comparteixo la ràbia respecte una societat que ens ha fet acomodats, que ens ho ha donat tot de manera ràpida i fàcil, on tots tenim molts clars els drets i no tant els deures que tenim. Estic indignada per la falta de valors i d'esforç que veig en molts de nosaltres (m'hi compto, per a que no sigui dit!).

Però crec també que una altre societat és possible, que tots hem de fer l'esforç d'aconseguir els nostres somnis treballant-nos-los.

Sóc infermera, i quan vaig acabar la carrera ja fa 14 anys vaig treballar nits i dies, ponts, festius, estius... agafava el que m'oferien encara que fos 5 minuts abans de començar el torn. I sento dir que en la meva etapa de supervisora d'infermeria la resposta que vaig trobar més d'un cop quan demanava a algú si podia cobrir algun torn -això fa una mica més de 4 anys, anys de bonança econòmica i de treball- va ser que no: o volien un mes sabàtic, o volien triar torns i dies. Doncs ho sento, però això ara no és sostenible. O ens arromanguem TOTS o no ens en sortirem.

Ja en tinc prou de discursos bonistes, de criminalitzar als 'poderosos', als 'polítics', als 'mossos', als 'empresaris'... i aixecar quantre pancartes demanant la pau al món. Jo també la vull, però no cridant còmodament acampada en una plaça.